Què va passar a l’Alt Camp i a la Conca de Barberà el 1990? Les dues comarques van ser escenari de la primera gran revolta popular contra una decisió del Govern de la Generalitat. L’oposició ciutadana al pla de residus industrials va marcar un punt d’inflexió. Ben bé es pot afirmar que, arran d’aquell episodi, el govern autonòmic va perdre la seva innocència, que el respecte a les institucions pròpies recuperades només deu anys enrere no implicava dir que sí a tot el que es decidia des del govern. És cert que abans hi havia hagut conflictes, i greus,  però cap de la dimensió social i cívica que la que va generar la decisió de tirar endavant un pla de residus industrials, que preveia ubicar instal·lacions de tractament de grans dimensions en municipis de les dues comarques, i fer-ho sense consultar-ho amb el territori. La reacció va ser ràpida i contundent, i el moviment social que es va generar va ser transversal clarament majoritari. A les dues comarques, i especialment a la Conca de Barberà, hi ha clarament un abans i un després d’aquell episodi.

Avui, passats més de trenta anys, res no és com era, i seria inimaginable que un govern volgués imposar una infraestructura tan sensible com una incineradora o un abocador de residus industrials sense parlar amb el territori, estudiar-ne a fons el seu impacte i valorar possibles alternatives. El que va passar a l’Alt Camp i la Conca el 1990 va fer canviar moltes coses. Es van aprendre moltes lliçons. En podem destacar dues. La primera: No es pot governar d’esquena als ciutadans. I la segona: la ciutadania, si s’organitza i aconsegueix treballar amb rigor, pot fer canviar el que sembla impossible que canviï. Amb les lliçons que es van aprendre, el país va passar a ser més democràtic que no era.

Aquesta és una breu crònica dels fets, un exercici de memòria per entendre per què a les persones que ho van viure més intensament els brillen els ulls quan recorden què van fer i com ho van fer per aturar, des de la indignació i el rigor, una decisió del govern que consideraven injusta per a unes comarques que arrossegaven uns dèficits històrics molt importants.

El moviment ciutadà sorgit per oposar-se al Pla de Residus el mes de gener del 1990, no va ser un fet aïllat. Tot i que la seva dimensió i activitat va destacar de manera especial, el moviment naixia en un context en el qual diversos col·lectius van protagonitzar mobilitzacions de caràcter divers. De fet, el Camp de Tarragona va viure una eclosió dels moviments socials durant els últims anys de la dècada dels vuitanta del segle XX. 

Els productors d’avellana van protagonitzar una llarga mobilització durant mesos en el que va anomenar-se la guerra de l’avellana, una lluita per aconseguir preus dignes i ajuts europeus per a aquesta fruita seca, clau en el sector agrari de la zona, els productors de la qual veien com entrava al país a cabassos procedent de Turquia afectant de ple els productors d’aquí, que havien de vendre la seva producció a preus de saldo. De fet, es recorda que l’últim any en què els preus de l’avellana van estar d’acord amb el que pretenien els pagesos va ser el 1986, i va ser perquè l’accident de la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, havia contaminat la producció d’avellana turca, que aquell any va veure frenada la seva exportació.

El 1987 es va produir l’atemptat d’ETA al rack de canonades d’Enpetrol, que conduïa el petroli cap des del port fins a la refineria de la Pobla de Mafumet, al costat de l’autovia entre Tarragona i Salou. La deflagració provocada pels explosius de l’atemptat va generar escenes de pànic a les zones de la ciutat de Tarragona més pròximes a les indústries químiques, que, literalment, van fugir per centenars de la ciutat col·lapsant les carreteres d’accés a la ciutat. El succés va fer prendre consciència del risc que suposava la convivència entre la gran indústria química i la societat i, més enllà de les investigacions policials de l’atemptat, es va generar un moviment ciutadà que reclamava millores tangibles en matèria de seguretat i protecció civil, liderat pel moviment veïnal de Tarragona. A partir d’aquest fet, l’administració va accelerar i millorar els protocols de protecció civil, i també es va forçar a les empreses a invertir en mesures de seguretat.

Si la indústria química, sector clau en l’economia del Camp de Tarragona, generava controvèrsia, també ho feia l’altre gran sector econòmic de la zona, el turisme. El 1989, el Govern de la Generalitat expropiava les seves propietats als pagesos i propietaris de 450 finques que formaven els terrenys que havien de servir per a la construcció de Port Aventura, aleshores un projecte encara impulsat per l’empresa nord-americana Anheuser Bush. El fet, a més, va coincidir amb la sentència judicial que va fer possible la segregació de Salou del municipi de Vila-seca i Salou, que es coneixia el dia 30 d’octubre. El conflicte va ser llarg i intens, amb dos bàndols diferenciats i irreconciliables que es manifestaven sovint, especialment mentre va durar la discussió sobre quins havien de ser els límits dels dos termes municipals.

I també el 1989, el 9 d’octubre, un greu accident a la central nuclear Vandellòs I va iniciar un procés que acabaria amb el tancament de la planta uns mesos després, en considerar l’empresa titular de les instal·lacions que les modificacions que se’ls exigia per recuperar l’activitat eren econòmicament inassumibles. L’accident va mobilitzar l’ecologisme antinuclear que, durant mesos, i fins que no es va confirmar el tancament, no va parar de dur a terme accions reivindicatives, que sovint coincidien amb les dels pagesos de l’avellana, les dels expropiats de Vila-seca i Salou i les del moviment veïnal de Tarragona. (5735)

El 1989 va ser, doncs, un annus horribilis per a les administracions al Camp de Tarragona, especialment per a l’encara jove Generalitat. Durant uns mesos, la imatge de pneumàtics cremant a les carreteres del Camp es va fer gairebé rutinària, i en diverses ocasions les mobilitzacions van tenir incidents per enfrontaments dels manifestants amb les forces de seguretat, especialment la Guàrdia Civil.

Mentre tot això passava, però, es vivien també altres situacions ben diferents, positives. Un exemple clar el trobem al Priorat. Durant la segona meitat dels anys vuitanta iniciaven la seva activitat els cellers que acabarien suposant un gran impuls i revalorització del prestigi vitivinícola de la zona, un exemple que a poc a poc s’aniria escampant per altres comarques, especialment a la Conca de Barberà, on es planificaven inversions en relació amb el vi. Això es produïa en un context econòmic especialment complex, amb unes xifres d’atur molt elevades i molts casos de crisis empresarials per tot el territori que deixaven molta gent sense feina. En molts municipis, s’iniciaven polítiques per aconseguir crear un teixit industrial que servís per pal·liar la mala situació econòmica. 

El 1989 es va inaugurar el minitransvasament d’aigua de l’Ebre al Camp de Tarragona, una infraestructura clau per al territori, que patia greus problemes de subministrament d’aigua. A Tarragona, en moltes aixetes sortia aigua salada. A Reus, durant mesos es va tallar el subministrament a les cases per restringir l’ús de l’aigua, que era molt escassa. En molts pobles, i no només a l’estiu, calia fer arribar aigua amb camions per garantir el subministrament de la població. El minitransvasament va tallar de cop aquests problemes, però també va ser motiu de mobilitzacions, en aquest cas a les Terres de l’Ebre. És quan es va crear la Coordinadora antitransvasament, que anys més tard guanyaria molt de protagonisme, quan es plantejaven altres transvasaments d’aigua del riu en direcció sud, o cap a Barcelona.

Si fem una mirada més llarga, convé recordar altres fets que ajuden a entendre el context social i polític d’aquell moment, just al final de la dècada dels anys vuitanta. Més enllà del Camp de Tarragona, el 1986 s’anunciava que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics del 1992, fet que suposava una potent alenada d’optimisme i que concentrava moltes inversions de les institucions públiques a la capital catalana.

En l’àmbit polític, a Catalunya, el 1988 s’iniciava la tercera legislatura des de la recuperació de l’autonomia, i ho feia per segon cop consecutiu amb majoria absoluta de CiU, i amb Jordi Pujol de president de la Generalitat. Abans, el 1985, Espanya havia entrat a formar part de la Unió Europea, circumstància de gran importància històrica i econòmica, que feia que el país sortís definitivament de l’aïllament que va suposar la dictadura franquista.

Va ser en aquest context de mobilització al Camp de Tarragona, que el 9 de gener de 1990, el Govern de la Generalitat anunciava que el Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials de Catalunya (PDGRIC), que preveia la construcció d’una planta incineradora al Pla de Santa Maria i un abocador de residus industrials a Forès. L’anunci el va fer el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, en una reunió a Barcelona, a la seu de la conselleria, amb els alcaldes dels municipis on es preveia ubicar-hi instal·lacions. El pla naixia del desenvolupament de la Llei de Residus que el Parlament havia aprovat el 1983. El Govern no va donar opció: Ho va comunicar als alcaldes i consells comarcals, que no van tenir ocasió per dir-hi la seva. A Barcelona, hi havien anat per ser informats.

El Govern de la Generalitat havia elaborat el 1983 una llei amb la voluntat de resoldre el problema creixent de la mala gestió (o de la no gestió) que es feia al país dels residus generats per la indústria, alguns de perillosos, i que en molts casos acabaven als rius o en abocadors incontrolats. A Catalunya, el problema es quantificava amb 1,7 milions de tones l’any de residus especials (tòxics i considerats perillosos), xifra que suposava un 45 per cent del total de residus generats al país. La resta, eren un 27 per cent de residus urbans assimilables, i un 28 per cent de residus inerts. Una dada significativa: Les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona generaven 100.000 tones l’any de residus, mentre que la Conca de Barberà en generava 2.000.

Les dades de l’època indicaven també que els principals grups generadors de residus industrials a Catalunya eren el sector químic (44,5 per cent) i el metal·lúrgic (25,5 per cent). La resta, fins a un 30 per cent, es repartia entre altres sectors. La llei del 1983 establia que els municipis més productors de residus eren Tarragona (per la incidència en el còmput dels residus generats pel sector químic), Barcelona, el Prat de Llobregat, Girona i Flix, per aquest ordre. El pes del sector industrial de Tarragona era, doncs, significatiu.

La llei del 1983 fixava uns objectius, concretats a l’article 2.3, que reproduïm:

A) Evitar l’abandó incontrolat dels residus industrials.

B) Promoure el desenvolupament de les infraestructures físiques i de gestió necessàries, sigui directament o mitjançant la cooperació amb altres organismes públics o privats.

C) Fomentar el reciclatge de residus per a obtenir matèries primeres o energia, o bé per aconseguir qualsevol altra utilització.

D) Prevenir les dificultats d’eliminació que determinats residus poden presentar.

E) Informar i assessorar sobre la utilització de tecnologia adequada per a assolir la disminució de residus industrials.

D’aquesta llei en naixeria la Junta de Residus de Catalunya, organisme autònom del Govern a qui li corresponia desenvolupar la llei i, per tant, posar a la pràctica els principis que preveia el text legal.

La Junta va començar a treballar, va fer-ho tirant endavant un ampli estudi sobre la realitat dels residus durant els anys 1986 i 1987, que, entre altres coses, va concloure que en tot el territori català hi havia fins a 346 abocadors incontrolats de residus industrials. Es va creure necessària la creació d’infraestructures que servissin de solució al problema. El resultat final d’aquest treball va ser el Pla Director de la Gestió dels Residus Industrials de Catalunya (PDGRIC), conegut com a Pla de Residus, que concretava les instal·lacions que es consideraven necessàries per complir els objectius fixats per la llei. En deia el tipus d’instal·lacions, i el lloc on s’havien de posar.

El pla preveia diverses plantes, amb els seus corresponents emplaçaments:

·      Tres abocadors de residus industrials: Un a Castellbisbal (Vallès Occidental), un altre a Forès (Conca de Barberà) i un tercer al nord, en un emplaçament que no es va acabar de determinar.

·      Dues plantes de tractament fisicoquímic, a Sant Feliu de Buixalleu (la Selva) i a Martorell (Baix Llobregat).

·      Una planta incineradora multipropòsit, al Pla de Santa Maria (Alt Camp).

El pla estava pressupostat en 11.800 milions de pessetes de l’època (70,8 milions d’euros que, amb la inflació, avui serien uns 120 milions). D’aquest total, 5.500 milions eren per a la planta incineradora del Pla de Santa Maria (la inversió més elevada), i 850 milions per a l’abocador de Forès. Tot això s’havia de pagar a càrrec de les diferents administracions i d’inversions privades, i s’havia de finançar amb un cànon per tona tractada que haurien de pagar les empreses usuàries de les instal·lacions. Les xifres incloses en el pla preveien només 50 milions de pessetes sota l’epígraf de “minimització” i “reciclatge” dels residus: Un 0,42 per cent del pressupost previst. (3981)

Es va dir que la tria dels emplaçaments s’havia fet basant-se en motius tècnics i d’equilibri territorial: es buscava que les seus de les diferents instal·lacions no estiguessin massa lluny dels nuclis industrials per no incrementar les despeses de transport de les indústries, i que, en el cas dels abocadors, poguessin tenir una grandària suficient per gestionar una quantitat de residus que no fes necessari construir-ne més. 

Per justificar els emplaçaments de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, un factor de la tria havia estat l’equidistància entre els nuclis industrials de Barcelona i Tarragona, la comunicació excel·lent de l’autopista i la baixa densitat demogràfica. Es tractava, doncs, de fer grans instal·lacions que concentressin el màxim possible la gestió dels residus, lluny de grans concentracions urbanes, però ben connectades.

En el cas de Forès, l’abocador preveia ocupar 60 hectàrees, ampliables, que permetien gestionar 51.000 tones a l’any de residus. I en el cas del Pla de Santa Maria, la planta a construir havia de ser capaç de cremar 60.000 tones a l’any de residus líquids, pastosos i sòlids.

A Forès, el 1990 hi vivien 36 persones i encara no tenien clavegueram. Al Pla de Santa Maria, es coneixia el projecte de crear un parc temàtic, Identirama, pensat per a la promoció de la cultura catalana i que es considerava que podia arribar a ser un potent atractiu turístic.

L’endemà mateix de rebre la informació dels plans del Govern, el 10 de gener, l’alcalde del Pla de Santa Maria convocava un ple extraordinari de l’Ajuntament per informar del projecte. L’endemà, l’Ajuntament convocava les entitats ciutadanes (una trentena) i, entre tots, es fixava la posició rotundament contrària a la incineradora. Naixia la Plataforma del Pla de Santa Maria, amb el suport municipal. Aquest mateix dia, el Consell Comarcal de l’Alt Camp reunia el consell de presidència i decidia reclamar més informació per poder pronunciar-se. La previsió era que el pla s’havia d’aprovar el 23 de gener i, per tant, calia actuar amb rapidesa per frenar el projecte. El factor sorpresa va ser determinant: Anunciar gran instal·lació industrial com a fet consumat quan els habitants del municipi no n’havien a sentit parlar mai, va generar una sensació d’humiliació que ajuda a entendre la rapidesa amb què aquest moviment d’oposició es va anar estenent i va anar obtenint un suport social majoritari. El cap de setmana següent, unes 1.500 persones tallaven l’autopista al Pla de Santa Maria. Era la primera mobilització.

Tot va anar molt de pressa. Se succeïen trobades i reunions. A més del Pla de Santa Maria, es generen grups a Forès, Sarral i Rocafort de Queralt, els dos municipis que limiten amb el terme de Forès, i es continua creixent fins a aplegar tota la Conca de Barberà i una part de l’Alt Camp. Una de les accions acordades va ser recollir signatures. En paral·lel, els representants institucionals es reuneixen amb membres del Govern, com els consellers Josep Gomis, montblanquí; el conseller Joaquim Molins, de qui depenia el pla, i el cap de la Junta de Residus, Jacint Mateu.

A la Generalitat, la intensitat de la resposta ciutadana sorprèn. Es dona el cas que Jacint Mateu es reunia el dia 12 amb el president del Consell Comarcal i l’alcalde planenc per explicar el projecte, i l’endemà mateix, CiU de l’Alt Camp es posiciona contra el pla, circumstància amb la qual el Govern no comptava. El Govern, doncs, no convenç ni a les seccions locals dels partits que li donen suport.

El moviment opositor, doncs, es va escampant com una taca d’oli, fins al punt que el 19 de gener, només deu dies després que es coneguessin les intencions del Govern, es lliuren 25.150 signatures contràries al Pla de Residus. El moviment havia nascut amb força, i d’acord amb tres objectius: la difusió d’informació mitjançant la celebració d’assemblees informatives i els mitjans de comunicació locals i comarcals, la defensa de l’autonomia local contra imposicions d’administracions superiors, i la defensa ambiental i de la qualitat de vida a les zones que estaven més pròximes a les instal·lacions projectades en el pla. A l’acció de tallar l’autopista del dia 14 ja es va poder copsar per primer cop el caràcter transversal, tant des del punt de vista social com polític, que tenia la protesta acabada de néixer.

Tanmateix, el Consell Executiu de la Generalitat aprovava el Pla de Residus el dia 23, i ho feia amb una modificació significativa en relació amb les previsions inicials. La planta incineradora del Pla de Santa Maria desapareix del document aprovat, però l’abocador de Forès s’hi manté. Lluny de considerar l’eliminació de la incineradora com una victòria, les coordinadores decideixen continuar la lluita, i el 4 de febrer, més de 7.000 persones es reuneixen a Forès i hi fan una plantada d’arbres, als terrenys on estava previst construir-hi l’abocador. Si d’entrada del moviment naixia a l’Alt Camp, a partir de l’aprovació del pla del dia 23 es generalitza a la Conca de Barberà. 

El tema és molt present en tots els mitjans de comunicació. En l’àmbit local, la premsa de proximitat esdevé una peça clau que ajuda a difondre els arguments contra el pla, i juga un paper que permet créixer al moviment i a mantenir la mobilització ciutadana. El moviment esdevé unitari i interclassista. Els partits, especialment els del govern, se n’adonen i també participen en la mobilització, tot i anar contra una decisió del Govern en mans del seu partit. Intenten establir ponts de diàleg, però la tramitació oficial del pla avança.

Un dels arguments més utilitzats en l’oposició al pla de residus va ser l’absoluta absència de consultes prèvies en els territoris afectats, abans de fixar l’emplaçament de les instal·lacions previstes. El govern va informar els alcaldes de la decisió, sense consultar-los ni donar opció a cap debat previ. Aquesta política de fets consumats, en un territori que reclamava de l’administració solucions per a altres problemes, resultava indignant per a molts. Aquesta indignació creixia per les línies editorials dels mitjans de comunicació amb seu a Barcelona, especialment dels més pròxims al govern. Per moments, semblava un debat entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural. En aquest sentit, els mitjans de comunicació, especialment els d’àmbit local i comarcal, es van inundar aquelles setmanes de cartes al director i articles de ciutadans de les dues comarques que, a més de raonar l’oposició al pla amb diferents arguments, tenen el comú denominador de la indignació, especialment per com el Govern volia imposar el seu projecte sense tenir en compte el parer del territori afectat.

En aquest context, les coordinadores van optar per esgrimir raons tècniques i científiques la seva oposició al pla de residus. D’entrada, es recordava que les dues comarques no eren productores de residus industrials i que, a més, es tractava d’una zona mancada de serveis bàsics sanitaris i socials, entre d’altres. La defensa del medi ambient i la qualitat de vida s’esgrimien  per replicar el discurs oficial que, amb anuncis a la premsa inclosos, afirmaven que les instal·lacions projectades eren netes  i innòcues  La informació que es recollia des del territori dels efectes que podien tenir les instal·lacions, contrastaven molt amb el que es deia des de les declaracions oficials. Es va treballar molt l’estudi de l’impacte sobre la salut, el medi ambient i l’economia local de les plantes previstes, de manera que es va prendre una actitud proactiva, que anava més enllà del rebuig al pla i plantejava alternatives, amb la idea que, més enllà de la solució fàcil d’emmagatzemar els residus, calia actuar en origen per reduir-los, per potenciar el reciclatge i, sobretot, fer-ho a partir de dades fiables, ja que es creia que el pla proposat no contenia, malgrat que la llei de residus del 1983 sí que parlava d’aquests conceptes. Un dels arguments que s’utilitzaven era, justament, que el pla aprovat no s’ajustava al que deia la llei del 1983.

Es genera un ambient de mobilització permanent, les accions no s’aturen, i es produeixen moments destacats. L’endemà de la plantada d’arbres a Forès, el dilluns 5 de febrer, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Molins, es reuneix a Montblanc amb els alcaldes de la Conca de Barberà, a la seu del Consell Comarcal. A fora, centenars de persones esperen el resultat de la reunió. Els responsables de seguretat decideixen que el conseller no surti a l’exterior i, després de set hores, una brigada antidisturbis de la Guàrdia Civil amb vinguda expressament de Saragossa carrega amb contundència contra els manifestants. L’incident tensa l’ambient, alhora que ajuda a mantenir viva la protesta. 

Se succeeixen les manifestacions: L’11 de febrer, unes 2.500 persones es manifesten a Poblet. El 22 de febrer, la manifestació es fa davant del Parlament de Catalunya, i el 28 de febrer es convoca una aturada general a la Conca. Val a dir que, a més de l’Alt Camp i a Conca de Barberà, l’oposició al pla de residus es fa forta també a Castellbisbal (Vallès Occidental), aleshores amb 4.800 habitants, on la dimensió de l’oposició ciutadana és perfectament comparable a la que es va produir a l’Alt Camp i la Conca de Barberà. No passà el mateix en altres municipis que el pla de residus preveia com a emplaçament d’instal·lacions, on l’oposició no va tenir tanta incidència.

La supressió de la planta incineradora del Pla de Santa Maria en el pla aprovat pel Govern el 23 de gener no serveix per aturar la mobilització ciutadana, que dos dies abans s’havia concretat en una manifestació amb 3.000 persones a Valls. Les reunions informatives que, com la del Pla de Santa Maria del dia 13 de gener, s’anaven celebrant a diferents municipis, fan que els llaços entre els diferents municipis i les coordinadores locals s’estrenyin i es guanyi en coordinació a l’hora de plantejar accions de protesta. L’Ajuntament del Pla de Santa Maria va ser el primer que, en sessió plenària, havia acordat per unanimitat oposar-se al pla de residus i va participar en la creació de la coordinadora local. Institucions locals i les noves estructures d’organització social treballaven colze amb colze en la majoria de municipis.  

Les coordinadores treballen amb un doble objectiu: conscienciar els ciutadans de les dues comarques delsperills i riscos que suposarien les instal·lacions previstes, i la recerca d’arguments sòlids que permetessin rebatre el discurs oficial sobre la bonança de les inversions previstes. Tot això, és clar, a més d’organitzar mobilitzacions.

La recerca d’arguments i raons per justificar l’oposició al pla es plantejava amb obertura de mires, perquè les raons que s’esgrimien eren en termes de salut pública, medi ambient i economia, i, a més, es plantejaven alternatives al que el pla de residus preveia. Es rebutjava el projecte del govern, però també s’era proactiu fent propostes. Es tractava de contrarestar la propaganda que procedia de la Generalitat, fent-ho a base de raons argumentades des del rigor tècnic i científic. Alguns dels documents de les diferents coordinadores locals són bon exemple d’aquesta voluntat. És bo remarcar que tota aquesta feina es feia sense una estructura potent al darrere que va fer que sovint s’improvisés i es fes molta feina espontània, especialment en l’inici del moviment. Val a dir que durant els primers dies, la protesta es concentrava molt al Pla de Santa Maria i que a la Conca de Barberà aquest inici va ser més somort. Com ja s’ha dit, l’eclosió definitiva del moviment a la Conca sorgeix a partir del dia 23, quan el Govern diu que retira la incineradora del Pla de Residus, però manté l’abocador de Forès. (2293)

Els alcaldes i regidors van tenir un paper determinant. Els alcaldes de la Conca de Barberà havien acordat el dia 16 que dimitirien si el pla era aprovat, i van traslladar la decisió al president de la Generalitat, Jordi Pujol.  El dia 24, els alcaldes i molts regidors d’ajuntaments de la Conca de Barberà acorden dimitir dels seus càrrecs, fet que es va fent efectiu els dies següents. La mesura es pren en disset dels vint-i-dos municipis de la comarca. L’acció, molt aplaudida al territori, generava buit de poder als ajuntaments i un nou front de conflicte.

Els representants institucionals dimitits van optar per crear una Plataforma d’exalcaldes i exregidors dimitits, que formaven unes noranta persones. L’ens va permetre mantenir el diàleg amb altres institucions. La Plataforma i la Coordinadora feien feina en paral·lel. Els dimitits es van tancar entre el 30 de març i l’1 d’abril a la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.

Durant tots aquests dies, els missatges públics que es difonien des del Govern mostraven immobilisme, cap intenció de canviar el contingut del pla ja aprovat. Fins i tot, qui era secretari general de la presidència, Lluís Prenafeta, va arribar a dir que “d’aquest pla no es tocarà ni una coma”. Aquesta actitud no feia altra cosa que esperonar encara més el moviment social.

El Govern trasllada al febrer el Pla de Residus al Parlament i ho fa en forma de projecte de llei, cosa que fa alentir el procés d’aprovació i el temps d’incertesa, que allarga la mobilització. A l’abril, unes 1.500 persones es manifesten a Valls i, el 10 d’abril, els alcaldes i regidors dimitits deixen clar que les mobilitzacions es mantindran fins a la retirada definitiva del Pla de Residus. Mentre al Parlament els diferents partits es posicionen, els dies 9 i 10 de juny el Pla de Santa Maria acull part de les II Jornades sobre Residus Industrials, que el dia 7 havien començat a la Universitat de Barcelona, i que serveixen per enfortir l’argumentari tècnic de l’oposició al pla.  

El 26 de juliol, durant una visita al polígon industrial de Valls, l’helicòpter del president de la Generalitat és apedregat. És un dels incidents més lamentables viscuts durant aquest procés. Durant tot el temps de mobilització, es van produir càrregues policials en diverses ocasions: El 5 de febrer, durant la visita del conseller Molins davant la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà; el 18 de març durant un tall del trànsit a l’autopista al Pla i Vila-rodona; a Barcelona el 6 de maig durant la concentració al Born, on CiU celebrava els deu anys de la seva presència al Govern, i el 13 de maig davant el domicili de Josep Gomis, el montblanquí membre del Govern, on s’hi van concentrar persones contràries al Pla de Residus.

Dos dies més tard, de l’incident de l’helicòpter al polígon industrial de Valls, el Govern canvia l’estratègia i Pujol anuncia la retirada dels emplaçaments de les instal·lacions incloses en el Pla inicial. Queda el pla, però sense saber on han d’anar les instal·lacions. Però al setembre, finalment, s’anuncia la retirada del pla de residus, que el president Pujol anuncia en una entrevista.

La crisi institucional generada per la dimissió d’alcaldes i ajuntaments va ser un dels elements clau d’aquells mesos de conflicte, i del resultat final de la protesta, que va ser la retirada del pla. La dimissió dels alcaldes confirmava la imatge del fet que el moviment contrari al pla de residus era unitari i transversal, i la seva participació en la Coordinadora donava encara més legitimitat al moviment. Les plataformes retreien als alcaldes que no havien dimitit –sis en tota la comarca–, a la vegada que bona part de la pressió va anar a parar a les comissions gestores que havien de governar els ajuntaments, que buscaven l’equilibri entre la continuïtat de l’administració municipal i la pressió ciutadana.

En el debat parlamentari, tots els grups es van pronunciar contra el pla de residus, que tenia com a únic defensor a Convergència i Unió, a qui se li criticava tant el contingut del pla com el procediment seguit, sense consultar el territori. Molts dels alcaldes dimitits eren d’aquesta formació, la qual cosa va dificultar el diàleg entre el Govern i els ajuntaments, a la recerca d’una sortida al conflicte. Cal tenir present que entre els mesos del conflicte i les següents eleccions municipals (maig del 1991), va passar més d’un any.

Amb la retirada del pla de residus va arribar la desmobilització, però en l’àmbit polític, les ferides van durar: A la Conca es va constituir una formació política, a Unió d’Independents de la Conca de Barberà (UNIC), que va obtenir 65 regidors a tota la comarca. En molts casos, les llistes electorals de la UNIC les formaven exalcaldes i exregidors dels que havien dimitit pel Pla de Residus. 

El resultat que van aconseguir va ser excel·lent en molts ajuntaments, i al Consell Comarcal de la Conca de Barberà van treure vuit dels dinou escons que estaven en joc. La presidència del Consell va anar a parar a mans de l’únic representant del PP, a qui els consellers de CiU van votar per evitar que la presidència anés a parar a la UNIC.

Més endavant, aquesta candidatura s’uniria a la Federació d’Independents de Catalunya (FIC), que es presentaria a les eleccions del 1995. En aquestes eleccions del 1991, va participar-hi el 75 per cent del cens electoral, cinc punts més que en les anteriors, del 1987. CiU va perdre 38 regidors dels 91 que havia obtingut a tota la comarca el 1987.

Malgrat tot el que havia passat, CiU va ser la força més votada a la comarca, vuit mesos després de la retirada del Pla de Residus. La normalitat, doncs, es va anar recuperant a poc a poc.

Tres dècades després del controvertit Pla de Residus, a Catalunya hi ha censades avui més d’un miler d’instal·lacions que tracten els residus industrials. 

Si el pla del 1990 preveia la construcció de grans instal·lacions amb la voluntat de centralitzar-ne la gestió, avui el plantejament és molt diferent i la legislació és molt més exigent amb les indústries que generen residus. La gestió dels residus avui es fa a partir de conceptes bàsics com reduir, reciclar, reutilitzar i recuperar els residus, també els industrials. Dit d’una altra manera, el que es procura és minimitzar la seva producció i reaprofitar els materials de rebuig.  Això, el ple del 1990 no ho preveia, i la solució que proposava no feia altra cosa que allargar en el temps el problema dels residus industrials.

La Unió Europea promou el concepte  d’economia circular, un model de producció i consum que implica compartir, llogar, reutilitzar, reparar, renovar i reciclar materials i productes existents les vegades que sigui possible, per reduir els residus. Els criteris ambientals a l’hora de dissenyar projectes de producció són avui molt més amplis que tres dècades enrere, i moltes empreses s’han vist obligades a gestionar elles mateixes els residus que generen. Un dels efectes de tot el que va passar és que mesos més tard, el Govern creava la conselleria de Medi Ambient, que va ocupar Albert Vilalta. El 27 de febrer de 1991, poc més d’un any després de la presentació del pla de residus, es fa una nova llei de mesures urgents per a la reducció i gestió dels residus industrials, que ja parlem dels conceptes citats, de minimització i reducció de la producció de les deixalles industrials.

Un element molt a tenir en compte és el creixement que, especialment a l’última dècada, hi ha hagut de la sensibilització ciutadana a escala global pel medi ambient i el canvi climàtic, present a l’agenda de tots els governs, també els locals.

Són conceptes que, amb altres paraules, fa trenta anys ja van utilitzar les plataformes  que es van oposar al pla de residus. El temps els ha donat la raó. Aquesta potser, és la seva gran victòria. 

Durant els nou mesos de la protesta, es van celebrar fins a 33 manifestacions, que van sumar l’assistència de 55.000 persones; es van convocar desenes d’assemblees i reunions de poble, es va obtenir l’adhesió de 330 entitats i es van produir 90 dimissions de càrrecs electes en 20 municipis de la Conca de Barberà. (2474)